dimecres, 24 de juliol de 2013

Un bon gaspatxo / Un buen gazpacho

Imprescindible un bon gaspatxo per celebrar l’estiu! És tan fàcil com triturar: un cogombre més aviat gros, de quatre a cinc tomaques (cal ser generosos amb elles, si se’n posa alguna de més millor), mig pebrot vermell, un terç d’un pebrot verd, un trosset de safranoria o poma, una ceba mitjaneta, un gra d’all, un bon raig d’oli d’oliva, un rajolí de vinagre, sal i l’aigua que sigui necessària per aconseguir la textura que volgueu. Si us agrada més aviat espesset, podeu afegir-hi molla de pa que haureu remullat prèviament.

I ja està. Ho deixeu a la nevera un parell d’horetes, fins que estigui ben fresquet, i a disfrutar d’una de les begudes més clàssiques quan ve el temps de la calor.

           

!Imprescindible un buen gazpacho para celebrar el verano! Es tan fácil como triturar: un pepino más bien grande, de cuatro a cinco tomates (hay que ser genorosos con ellos, si se pone alguno de más mejor), medio pimiento rojo, un tercio de un pimiento verde, un trocito de zanahoria o manzana, una cebolla medianita, un grano de ajo, un buen chorro de aceite de oliva, un chorrito de vinagre, sal i el agua que sea necesaria para conseguir la textura que querráis. Si os gusta más bien espesito, podéis añadir miga de pan que habréis remojado previamente.

Y ya está. Lo dejaréis en la nevera un par de horitas, hasta que esté bien fresquito, y a disfrutar de una de las bebidas más clàsicas cuando viene el tiempo del calor.


dimarts, 21 d’octubre de 2008

La web dels jocs bonics / La web de los juegos bonitos

Hom pot tenir un dia avorrit o una tarda lacònica i molta estona per a perdre. Una bona idea és jugar una mica i jo sé d'un lloc on hom pot trobar jocs d'allò més dolços. El meu preferit és el conillet que tot saltant per sobre d'unes campanetes va pujant cel amunt: la nit, els flocs de neu, la música... tot plegat és una vertadera delícia. Paga la pena esmerçar una estoneta fins descobrir quin és aquell amb què hom s'identifica; n'hi ha per tots els gustos. Recomeno moltíssim la visita.

Se puede tener un día aburrido o una tarde lacónica y mucho rato por perder. Una buena idea es jugar un poco y yo sé dónde se pueden encontrar juegos de lo más dulces. Mi preferido es el conejito que va saltando sobre unas campanitas y va subiendo cielo arriba: la noche, los copos de nieve, la música... todo ello es una verdadera delicia. Vale la pena dedicar un ratito hasta descubrir cuál es aquel conque uno se identifica; hay para todos los gustos. Recomiendo muchísimo la visita.

divendres, 15 de febrer de 2008

Dolça melangia / Dulce melancolía

Hi ha dies, com avui mateix, en què s’apodera de mi una malenconia desconeguda, d’origen incert, com aquelles músiques que ens arriben a l’oïda llunyanes i que, amb molta delicadesa, van entrant endins nostre, a poc a poc, amb cura, però decidides a romandre-hi molt de temps. Algunes, fins i tot, ens acompanyen tota la vida i esdevenen, en molts moments, la banda sonora de les nostres emocions.

Recordo uns versos de la lletra de la Gavina de Frederic Sirés que de tan ensucrats fan mal a les orelles: “...digue-li que sento dolça melangia...”. De petita, quan escoltava la cançó i arribava el tros anterior, un somriure apuntava sota el meu nas: creia, com la majoria d’infants, que les persones grans eren beneites. Podia ésser d’una altra manera? Només elles, des de la seva ximplesa, eren capaces d’experimentar associacions de sentiments tan contradictòries; la meva ment de nena relacionava les sensacions meloses a estats d’esperit agradables i era incapaç d’entendre el seu lligam amb la tristor. Coses com aquestes em feien pensar que els adults eren perversos perquè existia en ells un estrany motor que els portava a complicar-ho tot: arrossegant al desordre existencial a tot aquell que es creués en el seu camí. “Pobrets”, pensava, “com es compliquen la vida. A mi això no em passarà mai”.
Si m’hagués vist per un forat...


Hay días, como hoy mismo, en que se apodera de mí una melancolía desconocida, de origen incierto, como esas músicas que nos llegan al oído lejanas y que, con mucha delicadeza, van entrando dentro nuestro, poco a poco, con cuidado, pero decididas a permanecer ahí mucho tiempo. Algunas, incluso, nos acompañan toda la vida deviniendo, en muchos momentos, la banda sonora de nuestras emociones.

Recuerdo unos versos de la letra de la Gaviota de Frederic Sirés que de tan azucarados hacen daño a las orejas: "...dile que siento dulce melancolía...". De pequeña, cuando escuchaba la canción y llegaba al trozo anterior, una sonrisa apuntaba debajo de mi nariz: creía, como la mayoría de los críos, que las personas mayores esran unas mentecatas. ¿Podía ser de otra manera? Tan sólo ellas, des de su memz, eran capaces de experimentar asociaciones de sentimientos tan contradictorias; mi mente de niña relacionaba las sensaciones melifluas a estados de espíritu agradables y era incapaz de entender sus lazos con la tristeza. Cosas como éstas me hacían pensar que los adultos eran perversos porqué existía en ellos un extraño motor que los llevaba a complicarlo todo: arrastrando al desorden existencial a todo aquel que se cruzase en su camino. "Pobrecitos", pensaba, "cómo se complican la vida. A mí ésto no me pasará nunca".

Si me hubiese visto por un agujero... 

divendres, 23 de novembre de 2007

Ara ve Nadal / Ya llega Navidad

 
Des dels finestrals de casa s'albira la plaça i la xurreria. Avui tot es veu diferent, han encès els llums de Nadal i el vespre sembla menys fosc. Tant de bo nevés un dia d'aquests!


Desde los ventanales de casa se avista la plaza y la churrería. Hoy todo se ve diferente, han encendido las luces de Navidad y el atardecer parece menos oscuro. ¡Ojalá nevase uno de estos días! 

dimecres, 21 de novembre de 2007

El vespre perfecte / El atardecer perfecto





La meva idea d'un vespre perfecte passa per quedar-me a casa. Una bona companyia, un bon sopar, un bon llibre... poques coses més necessito. Un cop ja és fosc, no m'abelleix sortir enlloc. Suposo que hi ha persones més casolanes que altres, que prefereixen el confort, la calma, i la serenitat de moure's per un espai on tots els elements han estat triats per un mateix.

Asseure'm i sentir-me envoltada d'allò que estimo, és la millor manera d'acabar el dia, i el bàlsam ideal per a l'ànima intranquila.



Mi idea de un atardecer perfecto pasa por quedarme en casa. Una buena compañía, una buena cena, un buen libro... pocas cosas más necesito. Una vez oscurece, no me apetece salir a ningún lugar. Supongo que hay personas más caseras que otras, que prefieren el confort, la calma y la serenidad de moverse por un espacio donde todos los elementos han sido escogidos por uno mismo.

Sentarme y sentirme rodeada de lo que amo, es la mejor manera de terminar el día, y el bálsamo ideal para el alma intranquila. 

dilluns, 19 de novembre de 2007

Fesols i mongetes seques / Alubias y judías pintas

Hi ha dies en què no m'he de moure de casa i aprofito per cuinar llegums. No demana gaire feina, només anar vigilant i remenant l'olla de tant en tant. Els matins de diumenge són ideals per fer-ho: et garanteixes un bon àpat per l'atrafegat començament de setmana. Perquè, això sí, els llegums són molt més bons menjats d'un dia per l'altre (i fins i tot, dos). La vigília, els poso en remull (si són cigrons o fesols –mongetes seques–, hi afegeixo una culleradeta de bicarbonat, per estovar l'aigua) i els deixo fins l'endemà. Avui he cuinat fesols vermells amb xoriço, però la recepta és pot fer també amb llenties, només s'ha d'incloure un clau d'espècie a la picada. 

He agafat una olla més alta que ampla i hi he posat a sofregir, a foc mitjà, una ceba a trossets i quatre grans d'all sense pelar. Quan han començat a daurar-se, hi he afegit el xoriço, en trossos més aviat grans, i quan ja ha estat una mica fregidet, els fesols escorreguts. A continuació han caigut: un grapadet de sal, una fulla de llorer, una tomaca sencera (sense pelar), i aigua (és important que sigui mineral: el plat es cou abans i queda més bo). Cal omplir l'olla fins que l'aigua sobrepassa un dit el nivell dels llegums. He pujat el foc i quan l'aigua ha arrencat el bull, l'he abaixat i he deixat l'olla mig destapada.

Mentres es coïen els llegums, he tallat un pebrot verd a daus, l'he sofregit, i l'he reservat. També he posat un pebrot romesquer en remull amb una mica d'aigua calenta. Quan he vist que els llegums estaven cuits, he preparat una picada una dent d'all, la carn del pebrot romesquer i el pimentó. Amb l'aigua de remullar el pebrot he deixatat la picada, i l'he afegida a l'olla. Finalment, he incorporat el pebrot verd sofregit. He abaixat una mica el foc, i he deixat l'olla cinc minuts més abans d'apagar-lo.

Estic contenta perquè demà i passat em trobaré el dinar a punt: només em caldrà escalfar-lo.


Hay días en que no me tengo que mover de casa y aprovecho para cocinar legumbres. No pide mucho trabajo, tan sólo ir vigilando y removiendo la olla de vez en cuando. Las mañanas de domingo son ideales para hacerlo: te garantizas una buena comilona para el ajetreado inicio de semana. Porqué, eso sí, las legumbres son mucho más buenas comidas de un día para otro (y hasta dos). La víspera, las pongo en remojo (si son garbanzos o alubias, añado una cucharadita de bicarbonato, para reblandecer el agua) y las dejo hasta el día sigüiente. Hoy he cocinado alubias rojas con chorizo, pero la recta también se puede hacer con lentejas, tan sólo hay que incluir un clavo de especie a la picada.

He cogido una olla más alta que ancha y he puesto a sofreír, a fuego medio, una cebolla a trozos y cuatro granos de ajo sin pelar. Cuando han comenzado a dorarse, he añadido el chorizo, en trozos más bien grandes, y cuando ya ha estado un poco fritito, las alubias escurridas. A continuación han caído: un puñadito de sal, una hoja de laurel, un tomate entero (sin pelar), y el agua (es importante que sea mineral: el plato se cuece antes y queda más rico). Hay que llenar la olla hasta que el agua sobrepasa un dedo el nivel de las legumbres. He subido el fuego y cuando el agua ha arrancado el hervor, lo he bajado y he dejado la olla medio destapada.

Mientras se cocían las legumbres, he cortado un pimiento verde en dados, lo he sofrito, y lo he reservado.  También he puesto un pimiento choricero en remojo con un poco de agua caliente. Cuando he visto que las legumbres estaban cocidas, he preparado una picada con un diente de ajo, la carne del pimiento choricero y el pimentón. Con el agua de remojar el pimiento he desleído la picada, y la he añadido a la olla. Finalmente, he incorporado el pimiento verde sofrito. He bajado un poco el fuego, y he dejado la olla cinco mintuos más antes de apagarlo.

Estoy contenta porqué mañana y pasado me encontraré el almuerzo a punto: solamente tendré que calentarlo.